Carregada de bosses amb viandes d'emergència anava ràpida pels carrers de la ciutat on visc pensant on carai podria comprar el que em faltava. He visualitzat la geografia dels comerços, que la tinc gravada a la memòria, com les llambordes de cada carrer, com la cagarada de cada gos, o com el panxut que fuma a la porta de cada bar, al mig del pas, com la cel·la del pres que no té altra cosa a fer.
Entro a la papereria. Vull un quadern. Cómo lo quieres? M'és igual. Con anillas o sin anillas? Que m'és igual. Con pauta o con cuadrícula? Que me da lo mismo, oiga. Ah, vale, toma este mismo pues. I un boli. Cómo lo quieres, negro o azul? M'és igual. Vaya, que poco exigente. Doncs si. Té, la pasta. Adéu.
Una tremolor inexplicable, un desig com de gana que no troba res a la nevera ni a l'aparador del forn. He començat a escriure, sense parar, sense mirar enlloc més. A la taula del bar amb una tònica i només mitja hora per endavant. Hi he omplert quatre fulls de paraules lliures, sense censura, sense manies i sense vergonya. Tal com raja. Aquest és el meu refugi vermell, i en faré el que em doni la gana.
És el que passa quan no sempre pots dir o escriure allò que voldries o que necessites.
Llibertat d'expressió?
I una merda.
Foto: meva i només meva.
