E-Lecta

Vides exemplars

2012-01-26T17:24:00.000+01:00

Es convoquen dues places per treballar a un ajuntament del Baix Llobregat.

S'hi presenten 181 ànimes i, qui més qui menys, té una vida plena d'estudis, feines mal combinades, hipoteques impossibles i altres càrregues semblants.

Llegeixo els diaris: Camps i Costa no culpables. Camps i Costa, tot un al·legat de paisatge, cognoms en harmonia que han crescut gràcies a urbanització de sòl rústic i promeses de Fòrmula 1, trajos fets a mida i bosses Louis Vuitton.

Ells no pagaran per res. A ells els ho pagarem tot. I les 181 ànimes que aspiren a respirar hauran de continuar provant el joc de "l'arramba't que ja veuràs", o aquell altre joc del "o ets dels meus o ets dels seus".

I el que no sabem, ni sabrem.

Tiquismiquis

2011-12-27T21:32:00.000+01:00

Mot curiós, farcit de vocals iguals i de sonoritat xisclaire, així com els/les individu(e)s que defineix: Tiquismiquis, llepafils, cul d'olla, primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell, llamenc, perepunyetes, que se l'agafa amb paper de fumar i que fa cara d'ensumar merda allà on passeja.

I com és que - benvolgut/des us demanareu- en dates tan assenyalades la pau i la concòrdia universal no envaeixen aquest espai, ni que sigui per una vegada?

Doncs perquè sempre hi ha el/la torracollons i pelafigues de torn que ha de fer la pixadeta al teu racó sí o sí, que si no no dorm tranquil i que "oh, que això que dic és molt seriós ehh???"

Estimats/des, no patiu, que amb l'ajuda del gran Pepe (l'únic) això està resolt.

I que bones festes i tal.

Teràpia de xoc

2011-11-30T20:44:00.001+01:00

Això del "fes-t'ho tu mateix" que predica IKEA deu venir de l'antiga mitologia escandinava on hi havia personatges tan curiosos com ara el xicot del martell: Thor.
En Thor gastava pinta estupenda, melena rossa i duia una eina que feia bramar trons i tempestes, controlant així el clima i les collites.
Però en els temps actuals, on tot allò que passa ens ha de dur a l'apocal·lipsi i la ruina, en Thor podria tenir una ocupació més de servei públic, fer-se un perfil al facebook, tenir una web pròpia i un gabinet de consultors. I el trucaríem per sotmetre'ns a teràpia de xoc, i que d'una bona vegada reaccionem davant tanta mentida a gran escala i a tanta imbecil·litat quotidiana.
I si de passada és tan suculent com al dibuix, doncs millor. No?

BANG!!

2011-11-07T15:35:00.000+01:00

No és que no em trobi bé (només), és que estic cansada de pensar i parlar sola.

No és que estigui cansada (només), és que l'avorriment presideix els dies i de cop, en un moment, toooooot és terrible i el desastre és (només) culpa meva. Per incompetent.

No és que sigui incompetent (només), és que se m'enganxa la teva incompetència i, és clar, quan et poso el mirall al davant no mola allò que veus.

No és que no moli allò que veus (només), sinó que t'he de passar el paquet de mocadors perquè sóc taaaaan cruel i taaaaaan malcarada.

I no és que sigui malcarada (només), és que per avui ja en tinc prou de tanta estupidesa concentrada en tants pocs metres quadrats i cúbics (els del teu, el seu, el meu cervell). I he petat, en vermell i projectada en milions de partícules de ràbia continguda que fugen sense control.

I demà faré un esforç i recolliré el que en quedi. I tu, ell, jo, m'ajudareu.

No tinc por

2011-10-05T15:49:00.000+02:00

La por és un instrument molt útil, especialment per qui es dedica a fer-ne. Però hi ha vegades que per molt ben disfressat de iaia "cegata" vagi, la jugada li surt ben torta al pobre llop.

Els contes clàssics, la doctrina religiosa, els informes de les agències financeres, les interpretacions al peu de la lletra i, fins i tot, la pròpia imaginació ens lliguen de mans, ens embenen els ulls i ens fan fotre cops de destral sense sentit.

Cal parar un moment, respirar fondo i mirar si de debò allò que ens fa por, en fa de veritat.

Repetim aquest preciós mantra televisiu fet pels nens, però que ens fa falta a tots: Uh, oh, no tinc por!!!

I el fantasma es fon.

Il·lustració: Auguste Doré - La caputxeta vermella

Salut

2011-09-07T23:46:00.000+02:00

Ui! sense copes de vidre...!, però en un moment l'Alfons les va anar a comprar al xino de sota i ja podíem començar la festa.

Sense cerimònies però amb curiositat, l'ampolla s'obre amb soroll discret i brindem. A la meva salut, a la vostra salut, per la vida, per la sort de ser i per la física quàntica.

El pes del mite ens feia lents a l'hora de beure. Un mite en copa de vidre, i la tarda es feia única amb companys que són amics.

No hi ha al món una sort més gran.

Whoops!!!

2011-08-26T22:06:00.000+02:00

He trobat la millor manera possible de dir adéu a les vacances: aquesta raresa d'Stanley Donen en pantalla gran i amb dos homes fets i drets capaços d'actuar com a reines meravelloses. Staircase, als Verdi de Gràcia.
Propostes per al nou curs? Tot s'hi val.
Bentrobat@s, us he enyorat.

Sensacions

2011-08-14T23:38:00.000+02:00

Acabar amb la rutina, fer coses extraordinàries, assolir grans fites, tenir el cos perfecte i una vida el més aproximat a un ideal imprecís i impossible.

Però un dia, en un moment, et diuen que la teva salut pot no ser tan bona. I tot canvia.

I quan un altre dia, en un altre moment, et diuen que la teva salut és bona... llavors tot canvia de veritat.

Ara només sóc feliç amb la meva rutina, els meus objectius petits i amb els que m'han acompanyat durant una setmana per oblidar, però en la que he après. Molt.

Disculpin la interrupció

2011-07-18T21:14:00.002+02:00

Les interrupcions, pauses, pàrèntesi, vacances o "distanciaments" són habituals en les relacions entre les persones. Pocs són els casos de qui conserva els amics de l'escola bressol o qui es casa fins que la mort el separa.

La cosa és que visc uns mesos d'alegre retrobament d'amics deixats en un llimb estrany de trucades perdudes i vies divergents, amb destinacions diferents. I tot sense que hi hagi hagut malentesos, discussions o cops de porta. Simplement un per cada banda, i tan amics.

A l'hora que retrobo amics i amigues de fa anys, noto que n'hi ha d'altres amb els/les que començo a posar distància. I no és per malícia, sinó perquè les interrupcions, pauses, parèntesi, vacances o "distanciaments" són també saludables.

I la foto no sé, diguem que m'ha impactat tant que l'he hagut de compartir.

Bon estiu!

Germans

2011-06-17T21:15:00.000+02:00

El primer assassinat canònic (tal com mana el cànon, vull dir) va ser el d'un germà que va obrir-li el cap a l'altre. De fet com a l'acabat d'estrenat món hi havia poca gent, doncs les possibilitats de carregar-se algú sense vincle de sang eren, diguem-ne, limitades.

Ara al món hi vivim un bon grapat d'éssers que ens odiem més que no ens estimem i, si podem, ens matem. Això no exclou aquells que guardin vincle de sang o alguna ungla carregada d'ADN compartit.

Ja fa dies que l'edat em protegeix de la pregunta típica: "I què... no li donareu un germanet al vostre fill??" i abans de respondre "I a tu què collons t'importa?" evoco generacions i sagues de cadenes fraternals banyades en el seu propi vincle de sang: Caïm, els Karamazov, els Dalton... i penso que més valdrà confiar a l'atzar la sort futura del meu fill, i que per ell mateix busqui i trobi la companyia d'altres que estimi i l'estimin sense el llast de cognoms, tradicions i altres biologies.

Revival

2011-05-23T20:13:00.000+02:00

Està clar que vivim a un país que s'enyora, que sospira per temps pretèrits i fantasieja amb la idea d'uns pobles i ciutats purs, blancs i nets de tota xusma.

Però potser no s'han mirat prou al mirall.

Dit això, vull dedicar a tot aquest electorat caspós i tocat de l'ala un revival que segurament reconeixeran i que els farà morir de gust.

A tot@s ell@s, amb el desig d'una revolució pròxima i implacable.

Play

2011-05-05T23:10:00.000+02:00

Comença la campanya electoral a les municipals. Són tan tendres quan juguen.....

Les portes de l'infern

2011-05-02T19:29:00.000+02:00

Em descobreixo feta d'emocions falsament domesticades. Les deixo pressumptament adormides, però només tanquen astutament els ulls, i pacientment esperen una baixada de guàrdia.

Llavors s'esveren, criden, s'arrenquen els cabells, m'esgarrapen l'ànima i m'hi tiren sals i focs irats, i no sé què m'ha passat.

Com és que no aconsegueixo madurar, ser adulta, fer com tothom, com si res, com si tot fos tan natural. Com és que llegeixo i escolto, i la música i la lectura apaivaguen els neguits, les pors i la pena, però no se les emporten. Res no se les emporta, ni les escombra.

I torno a plorar. Un cop més.

Gran final

2011-04-20T21:58:00.000+02:00

Coses a fer quan el món s'acaba -o quan Barça i Madrid s'enfronten (no cal que sigui a una final) i emmudeix fins la Ronda Litoral-:

Pensar una entrada oportunista pel blog, pintar-me les ungles dels peus, pintar-me les ungles de les mans, valorar la possibilitat de planxar tota la roba que tinc acumulada, desestimar la possibilitat anterior, fer una estoneta de punt de creu, esperar que algú aparegui pel facebook i fer-la petar, anar al bar del carrer i fer veure que miro el partit, depilar-me el borrissol del llavi superior -altrament dit mostatxo-, netejar la bústia de correu des de la data de la seva obertura, baixar les escombraries, estudiar un parell de temes d'anglès, posar-me emmig dels dos homenots de casa i fer-me un lloc al sofà... o prendre paciència.

I que guanyi el millor.

Foto: www.pinkshit.com

Malaltes

2011-04-12T15:52:00.001+02:00

Conec una dona que no té mesura.

Un home que no és el seu, i que tampoc és d'ella, va cometre el gran error de no fer-li cas.

Llavors, aquesta dona que conec, va transformar-se en Salomé, Medusa, Medea, Fedra, Lilith i Lady Macbeth, totes juntes en una combinació fatídica i tenebrosa. La llengua, la bogeria, el desig malferit i la maldat en essència van reunir boires encegadores als ulls i mels emmetzinades pel paladar.

I no descansa, i no hi ha dia que no treballi en la seva victòria, amb el cap d'aquell home en una safata de plata. L'única manera de poder arribar a besar els seus llavis, tot i morts.

I aquell home fuig com pot, i els amics posem entrebancs a la fera, a la bèstia, a l'harpia, però no ens n'acabem de sortir.

El desig malferit és llavor de venjança, i ja us dic que la mitologia a vegades es queda curta.

Tiziano: Salomé - 1515

Dilema

2011-03-22T20:08:00.000+01:00

I què en faré
de la flor
que ha crescut
al meu balcó?

Prosèrpina.- Dante Gabriel Rossetti 1874

Caçant tresors

2011-03-14T18:12:00.000+01:00

Tinc un petit secret, una aposta amb mi mateixa i un joc estrany que tot just comença.

Ella, la meva amiga, va morir-se. Compartíem feina, hores i hores i hores, però ara, amb prou feines passats uns mesos, ja en va quedant ben poca cosa dels seus anys a l'empresa.

I ara em dedico a buscar en els sobres de correu intern, aquells on escrius qui ho envia i a qui va dirigit. Es podria fer un mapa de cada sobre, per quines mans ha passat i qui l'ha obert i qui l'ha tancat. Plens de coses importants, o no tant.

Busco un de sol que guardi la seva lletra. Encara no n'he trobat cap.

Oh, my God!

2011-02-28T21:46:00.000+01:00

Aquest bombonet de criatura diu que "sent com la seva carrera ha tocat sostre". Angelet!

Ara sóc jo qui s'enfila a l'atri que calgui per donar gràcies que la carrera d'aquest actor -sovint desaprofitat- s'hagi reconegut amb l'oscar de marras. Una mirada tèrbola i una contenció que val per domesticar una Bridget Jones, per ressucitar un rei tartamut o per donar alçada al mític Darcy d'Orgull i Prejudici (la sèrie).

God save the King!

Tres voltes a cegues

2011-02-27T18:53:00.000+01:00

Diuen, aquells que hi entenen, que una forma de mantenir activa la neurona és aprendre coses noves i entrenar les habilitats socials. Conèixer gent i participar en situacions poc habituals són una taula d'exercicis ideal i si -a més- hi posem bon humor, l'èxit està assegurat.

Ahir vaig transgredir una norma íntima no escrita, i que no és altra que anar més enllà de la pantalla i els bits que conformen aquest blog que ja va camí dels tres anyets de vida. Un sopar de blocaires organitzat per un grapat de mestres en l'art del post van posar l'ocasió, i m'hi vaig prestar de bon grat.

Gent nova, inquietuds vives i talents més reals que virtuals. Hi eren tots, i aquí els podeu conèixer, també.

Foto: Dones jugant a la gallineta cega. 1803

RITS (Vuite8ena)
KWEILAN (Llibres llegits i per llegir)
DERIC (Un salt al món)
CARMEN (La condición humana)/
LIRIO (Espejo del alma)
Marta M.Q. (Antena de papallona)
ROGER (La llanterna màgica)
BELÉN (Belén in red)
IRENE (Un nuevo amanecer)
JOANA (Llum de dona)
DANI (Pequeñas miradas)
DOOM MASTER (El bloc d'en DoomMaster)
GOCULTA (Un dia de color)
KIKA (kika's log)
RICARD (Clàssics del cinema)
MIQUEL ZUERAS (Rosebud)
BARGALLONETA (Parlem una mica de cinema?)
MAR (Bocins de Lluna)
OSCAR (The lost art of keeping a secret)
JORDICINE (Paranoia 68)
FANAL BLAU (A la llum d'un fanalet)
CARME (Col·lecció de moments)
BARBOLLAIRE (Cambres buides)
ELFREELANG (Si dubto és que sóc, si penso és que sóc)
NADEIA (Coses que em passen)
PILAR (RISOTERÀPIA CAU DE JOC)
MARTA (Didalet d'ivori)
DOLORS (Horabaixa)
RAFEL (La Cerdanya des de Can Fanga)
EL VEÍ DE DALT

La fòrmula

2011-02-19T20:26:00.000+01:00

La fórmula perfecta, la més cobejada i misteriosa, és la de la felicitat.

I ara us vull descobrir la magistralitat d'uns ingredients particulars:

un llit de gespa, molts matins de boira, cafès i cafès pagats amb pessetes, un "callo" al dit del mig de tant escriure, carpetes inventades, gomes d'esborrar perdudes al fons de la butxaca, ploreres pel tío que no m'estimava, tenir clar un futur meravellós, sol a la primavera, professors mítics, amics i amigues.

I companyia per la vida.

Tot això durant cinc anys, rematat amb la primera copa d'Europa del Barça i l'aterratge al món real.

Ja us ho dic, ni coca-coles ni punyetes.

La vella guàrdia

2011-02-01T16:04:00.000+01:00

Arribant a la conclusió inequívoca que tots acabarem dinyant-la, em pregunto què caram deu moure determinades quadrilles d'ànimes erràtiques a fotre's a la vida dels altres. A la cua de la peixateria, a la sala d'espera del metge, fent el cafè de màquina a la pausa de la feina, esperant als nens a la sortida de l'escola, a la ràdio, als diaris, a la tele, a la família... Vigilen, calibren, ensumen, detecten i jutgen sense pietat. Pobres ànimes avorrides i mancades d'amor, d'afecte i atenció. La vella guàrdia patrulla incansable els nostres dies i carrers, forma part del paisatge quotidià i potser ja no podríem passar sense ella.

Per cert, llegeixo Les vides privades de Pippa Lee. Admirable heroïna contemporània inventada per Rebecca Miller, filla del Miller espòs de Marilyn i dona del suculent Daniel Day-Lewis.

I si, que n'és de dolenta l'enveja.

Foto: W.Eugene Smith - Revista Life

Les minves de gener

2011-01-23T20:08:00.000+01:00

Si si, i les rebaixes, i la "cuesta de enero", i la tornada al gimnàs, i les calçotades, i els torrons que no s'acaben, i els tuppers de la mama, i la bàscula que s'espatlla, i la cremallera que no puja, els botons que no corden, el cinturó que no arriba, les escales que costen i els tortells del diumenge i l'aniversari de mitja família. Total, que no cal patir, que estem fets uns bombonets i això s'arregla fent un vermut ben acompanyat d'olivetes i Coromines.

Foto: Sophia Loren and Jayne Mansfield at Romanoff's (Beverly Hills, 1957).

*.- I això de les minves de gener resulta que té a veure amb un tema de les marees durant el gener a la Mediterrànea, es veu que baixen i es poden pescar garotes i altres delícies que van de perles amb un bon vi blanc.

Rei meu

2011-01-05T21:36:00.000+01:00

De tots els reis, reines, alteses reials i altres invents per divinitzar gent que caga, pixa i sagna... de tots ells em quedo amb aquests.
I que em portin carbó, que se me'n fot.

Per Nadal, pel nou any, i per sempre

2010-12-21T19:40:00.000+01:00

Aventura i audàcia, sempre.I fora excuses.

Bones festes.

Some like it hot - Billy Wilder

Síndrome prenadalenca

2010-12-12T17:31:00.000+01:00

I què vols que et regali?

un pijama, un cinturó, uns guants, un cd, un dvd, un iPad, la Wii, un cotxe nou, temps, un llibre, dos llibres, mil llibres, una nit de sexe etern, dues nits de sexe lent, tres caixes de bombons, la thermomix, un viatge a la Patagònia, la grossa de Nadal, l'excusa perfecta per escaquejar-me de tots els àpats familiars, un any de teatre, rebobinar els dies i tornar a abraçar la Mercè, menjar pels descosits i aprimar-me deu quilos instantàniament, emborratxar-me sense ressaca, aconseguir una paraula bonica dedicada a mi, una abraçada, mil petons, fugir de l'avorriment, dormir, i més temps encara per pensar i no arribar a cap conclusió i badallar de gust i mai d'avorriment.

Tot això vull per Nadal.

Però em conformo amb una postal. Ja ho saps.

Vot en blanc, o no.

2010-11-24T22:50:00.000+01:00

I no sé què és millor, si la "pendiente para arriba" o la "pendiente para abajo". Ja ho tornaré a pensar demà.

Imatge: Quino. Mafalda.

Passant llista

2010-11-16T16:50:00.000+01:00

I ves per on. Ara em faltes tu.

Una casa a la fi del món

2010-11-07T22:59:00.000+01:00

El gran privilegi de tenir amics i amigues. Fer-los néixer i conservar-los. Amistats que es fan velles i amb qualitat d'un gran reserva. Potser només cal un cafè a l'any, o una postal per Nadal, o un dinar cada dos mesos. Compartim records i ens expliquem la vida, revivim anècdotes i confessem secrets que ja sabíem. Critiquem i, a vegades, plorem. Ens fem regals, ens pensem.No trobem mai un forat a l'agenda per quedar. Creixem junts i van afegint-se d'altres amics que no presentem als que ja hi eren abans, no els substitueixen, sinó que ens fan més forts i més vius. Les meves amigues de l'institut -guapes, meravelloses, intel·ligents, poderoses-, els meus amics homes -sempre i de tots una mica enamorada-, les meves amigues disperses, que no són d'enlloc però que em fan tanta falta com un bon dia amable o una tarda de sol, i que quan no les veig les enyoro. Homes i dones generos@s, que m'obren els ulls, que m'acompanyen, que em fan sentir important, que em converteixen en especial.

A tots els passo llista amb el cor, cada dia, i tots en contesten d'alguna manera i en el moment menys esperat. I no se què faré si algun dia me'n faltés algun.

Foto: Marga, Ana, Marina, Begoña, Olga

Dolents

2010-10-27T21:29:00.000+02:00

Hi ha personatges sinistres i d'una maldat desacomplexada que han anat bastint una mitologia particular. El mal no pot existir, no té raó de ser si no és que la bondat també té el seu lloc.

Aquests dolents de ficció -alguns amb club de fans- donen veu a instints que tots amaguem sota la catifa, per vergonya o per una moral mal entesa.

Però després hi ha els dolents de veritat. Els que ens passen la mà per la cara i dels que no valdria la pena ni parlar, només per fer-los desaparèixer. Es vanten de fites delictives que confessen públicament perquè -diuen- han prescrit i ara ja no els passarà res. Pederastes contractats per televisions públiques i bufons en hores baixes que ja no saben com fer-ho per fer sentir les seves gracietes i pixades fora de test.

Dolents, malvats, indesitjables. Que la ignorància els enterri, fins mai més.

Foto: Hannibal Lecter

Dulcemente cabreada

2010-10-20T20:27:00.002+02:00

Me dicen, oiga, que el castellano es arma arrojadiza. Lengua vilipendiada, en peligro de caer en el olvido. Tristemente condenada a la alienación gramatical, demonizada por radicales de mecha fácil y pobretones provincianos que enarbolan estandartes cuatribarrados, de discurso pedante y acento engolado.
Esos acérrimos nacionalistas que sólo saben prohibir por ley, que privan de libertades y no permiten la expresión en lengua castellana en el propio territorio español (no olvidemos que Cataluña es España) no cejan en el empeño de rechazar todo aquello que no sea etiquetado o aprendido en ese lenguaje mínimo y minoritario. Y lo imponen, vaya que si lo imponen.
Pero lo más penoso de todo ello es que amo la lengua castellana, porque también es la mía. Perquè mentre la meva mare m'obria els ulls al món en català, el meu pare andalús arribava cansat de treballar i buscava la seva niña, su "currita". I jo era la catalana de l'escala, i els professors em posaven d'exemple recitant la Caputxeta Vermella, i els meus companys de taula es reien de mi, per estranya. A la meva terra, estranya. Però mi abuela Paca me cantaba canciones en las que "Periquito me quiere pegar, por qué, por ná...", i em feia pestiños per Nadal, i la meva iaia Montserrat em guardava els números endarrerits de Cavall Fort, amb els que aprenia a llegir.
Y estoy dulcemente cabreada porque ni en una llengua ni en l'altra sóc capaç d'explicar com em sento ni com ho veig tot plegat. Bilingüe absoluta, puta i pagant el jeure.
Quants castellanoparlants ho poden explicar amb tant d'amor com jo?

Foto: Joan Colom

Sense paraules

2010-10-15T22:29:00.000+02:00

Hi ha persones que es fan un lloc al teu cor i s'hi acomoden sense fer soroll. Passen els anys i ja formen part de tu, la seva veu, la mirada, la seva única presència se't fa necessària, tot i que no sigui per res especial. Em podem dir amics, però el que vull explicar va més enllà, i em penso que no hi ha paraules. Amb tot això vull recordar-vos que cal dir les coses importants i no donar-les mai per suposades.
Més que una amiga, un capítol de la meva pròpia història. I aquesta Ofèlia de Millais és el meu petit regal per avui.

T'estimo, Tere.

Foto: Ophelia. J.E. Millais- 1852.

Petits plaers

2010-10-06T18:54:00.000+02:00

Si hagués parat prou atenció a les habilitats de la iaia, i fins i tot a les de la mama, potser avui em faria els jerseis, lluïria les meves pròpies arrecades i fascinaria les amigues amb uns anells originalíssims.
Vaig renunciar a les arts del didal i els retalls acolorits, als patchworks, al feltre, i al fil tornassolat, i ara em moro d'enveja quan descobreixo que vora casa meva hi ha algú que ha recuperat l'art de la paciència i l'amor pel detall. Gràcies a la seva dedicació i a la d'una bona colla de romàntics que s'hi van guanyant la vida, ara puc vestir i ensenyar complements únics i diferents, evitant ser una altra borrega més de les factories Zara and Co.
Si la visiteu descrobrireu un món, i si no... us ho perdeu!http://labotigadenekane.blogspot.com/

Foto: La puntaire, Vermeer de Delft (s.XVII)

Enamorada

2010-10-04T20:00:00.000+02:00

De la última frase escrita per un talent irrepetible, abans de treure's del mig:

"No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

V."

Foto: Virginia Woolf

Avui faig vaga

2010-09-29T15:06:00.000+02:00

Avui faig vaga, i el temps s'atura.

Procuro no pensar en els diners que deixaré de cobrar i agraeixo el privilegi de ser viva i poder contemplar sense pressa allò que passa.

Un dia d'aquest estiu vaig obrir els ulls just en el moment que ensenya la foto. El sol sortia i emmarcava els cullerots. Humils i penjats, com els treballadors d'aquest país. Útils i necessaris però donats de banda, amb servei de llarga durada i poques atencions a l'hora de cuidar-los; tan se val que vagin al renta-vaixelles com que quedin oblidats i submergits a la pica tota la nit.

No hi fa res, llueixen i el sol els destaca, preciosos, subtils, magnètics i familiarment abstractes.

La feina continuarà sent feixuga i un mal necessari, però la dignitat no ens la pot robar cap govern mal aconsellat.

Foto: una servidora

Cau la fulla

2010-09-22T19:58:00.000+02:00

Verges, balances, escorpins i sagitaris preparen l'aniversari.

Els bolets treuen el cap entre la pinassa.

Hi ha qui comença el curs.

Hi ha qui acaba la tesi.

Les castanyes esclataran a la vora del foc.

I la fulla caiguda sempre serà la més benvinguda.

Bona tardor.

Foto: Adam und Eve - Albert Dürer (1507)

La bicicleta estàtica, o com pedalar per no arribar enlloc

2010-09-20T20:26:00.000+02:00

La preciosa editorial Quaderns Crema presenta amb el nou curs l'últim llibre de relats de Sergi Pàmies: La bicicleta estàtica.

Em va caure a les mans en forma d'il·lusionat present i, amb la mateixa alegria, el vaig començar amb ganes, arraconant altres obres que esperen amb paciència el seu torn per racons insospitats de casa.

Però quina llàstima: lectura ràpida, fàcil, buida, prescindible, innecessària, oportunista i gens inspiradora. Sovint passa això d'un embolcall meravellós per un contingut mediocre. I és una pena constatar que les novetats i els noms no aporten la qualitat que fan pagar.

Si algú té temptacions amb aquesta obra, recomanaria fullejar el catàleg de l'editorial que l'empara. Alguna cosa millor -segur- hi trobarà.

Foto: http://www.tropiezos.com/2009/11/page/2/

Esperant la metamorfosi

2010-09-15T21:00:00.000+02:00

Ah, que meravellosa seria una sessió privada amb aquests xavalets, tan dedicats i inspiradors. I em pregunto com és que el savi Guardiola no ho té en compte per a propers capítols èpics.

Estimats, és hora de pensar en algun petit canvi aprofitant que la tardor arriba. A la propera els colors m'hauran pujat. O no.

M'estic llegint un llibre...

2010-09-07T15:46:00.000+02:00

Però no passen d'aquí. Saben que t'agrada llegir, que remenes llibreries, que tens bona memòria, que ets així com rareta... i potser colaria fer-se els interessants, encetar una conversa, enganxar no se quina mena d'alçada intel·lectual imaginària.

"M'estic llegint un llibre, que es diu, ara no recordo l'autor... però està molt bé". I respons, educada, "Ah, si, si". I ja no hi ha gran cosa més a dir.

Quina diferència amb illes de famosos captius o operacions cap a la fama disparada a cop de balada en play-back, o sèries d'adolescents blanquinosos que xuclen colls a l'ombra de fenomens astronòmics, o de colles heterogènies que acaben compartint missió ignorada havent sobreviscut a un air-crash oníric.

La TDT (la tele ha mort) té aquestes coses.

I encara ens volen vendre la moto dels e-books.

Anem apanyats.

Foto: blog vivevaldemoro.com

Adjectius qualificatius

2010-08-29T17:54:00.000+02:00

Capdepolls, cagadubtes, cagamandurries, perepunyetes, tros d'ase, nasdemocs, passarell, galifardeu, esgarriacries, aixafaguitarres, enze, "agilipollat", inutil, imbecil, idiota, estupid, cabronas, etc.... i ara tambe "filosof".

Cal tenir el cervell en forma de pilota per arribar a la mateixa conclusio que Rafaello, que va imaginar Plato i Aristotil en simbiosi blaugrana.

Quines coses.

Fragment de l'Escola d'Atenes - Rafael Sanzio di Urbino -

Esforç d'imaginació

2010-08-24T10:56:00.000+02:00

Que la cuina és un plaer no es pot negar.

Que la cuina quotidiana és una tortura, és una evidència.

Que fer el dinar i el sopar cada dia del món fa replantejar qüestions vitals, és una conclusió.

Que optaré per la política de ves a comprar-te el teu propi menjar i ja t'ho faràs, és una possibilitat.

Que la Nutella a cullerades és un pecat, està per veure.

Que total, tant menjar glòria per després....

Models repetits

2010-08-10T23:47:00.001+02:00

Encara hi ha elements humans que repeteixen models que suposavem superats per la logica evolucio de l'especie. Encara hi son, deia, presidint taules familiars, dient l'ultima paraula, arrufant el nas davant un menjar fet per altres mans, presentat com a ofrena, passant per davant de les vides dels altres. Tot ho saben, tot ho poden, tot ho han viscut abans que tu. I no t'hi esforcis. Que no t'escolten.

Hans Holbein el jove .- Retrat d'Enric VIII. (1534-1536)

Parlar del temps

2010-07-30T14:59:00.000+02:00

Postals d'estiu - juliol s'acaba

2010-07-26T21:34:00.000+02:00

Quan la neurona es relaxa la realitat es transforma. De cop observes allò que passa amb una altra mirada, i tot cobra una nova vida.

El noi que feia cua davant meu, al súper. Guapo, alt, morenet, pinta estupenda... etc.. i a la cinta de la caixera hi ha plantat la seva compra breu: 12 iogurts activia i un paquet de rotlles de paper higiènic extra-suau. I la imaginació se m'ha disparat.

Què hi farem?!

Per compensar l'absència de romanticisme us deixo uns minuts musicals. Impagables.

Regressió

2010-07-21T14:44:00.000+02:00

Meravelles de l'estiu amb la família:

a) dinar a taula

b) rentadora màgica

c) migdiada sagrada

d) a la tele... el que hi ha. I si no t'agrada, ja t'ho faràs.

e) pensar que hi ha una altra realitat i que no deu parar gaire lluny

Foto: blogs.antena3.com

Testimoni

2010-07-11T18:29:00.000+02:00

La fi del profeta

2010-07-09T00:23:00.000+02:00

Pobre Paul, tan savi...

Contrastos

2010-07-05T23:08:00.000+02:00

Resulta que estan a punt d'estrenar una peli sobre la vida del compositor i cantant Serge Gainsbourg, probablement l'home mes lleig del mon.

Pero aquesta mena de nyap huma ha resultat ser un referent de l'erotisme de les ultimes decades, i la passio que va despertar en belleses desitjades -Bardot i Birkin, entre d'altres- ha alimentat la seva llegenda.

No he pogut evitar fer aquesta entrada per ensenyar-vos aquesta foto. La trobo preciosa i peculiar. Segurament el sr. Gainsbourg tenia habilitats meravelloses, a banda d'una punteria descomunal per despertar la libido del personal.

A veure si m'escapo al cine i us l'explico.

Foto: Serge Gainsbourg et Jane Birkin

Cal·ligrafia i jocs de paraules

2010-07-04T23:13:00.000+02:00

No conec cap expressio literaria mes sintetica que la llista de la compra. Ni microrrelats, ni punyetes.

Prescindint d'adjectius i preposicions, les llistes de la compra son un univers de senyals farcits de contingut, destinats a omplir la nevera o a satisfer necessitats mes o menys urgents.

Potser a l'autor@ d'aquesta llista la/el va trair una urgencia, o potser va ser cosa de la cal·ligrafia. O potser associacio d'idees, qui ho sap.

Per si de cas, siguem curosos a l'hora de fer la llista de la compra. Mai saps qui la llegira i si triara al super allo que demanem.

Foto: Flickr

Enyor

2010-06-27T21:45:00.000+02:00

Ahir vaig acabar la lectura d'un llibre que m'ha anat acompanyant durant els ultims dos anys. Potser no ha estat la lectura mes apassionant del mon, ni la trama enganxava, ni era especialment facil d'entendre. Pero ha resultat ser com un petit idil·li. T'enamores, no saps per que, pero t'agafes de la ma amb aquell algu, et fas petons, caricies, no es del tot el teu tipus, pero hi estas tan be... I quan s'acaba, arriba l'enyor. Aixi estic. Enyorada.

I per si algu te curiositat.

"Ardor patrio"

2010-06-21T20:15:00.000+02:00

Doncs aixo, que sentint comentaris de -suposats- professionals de la informacio,

hi ha imatges que ho diuen tot.

Y que viva Honduras!

Té pilotes

2010-06-13T23:21:00.002+02:00

Mireu, jo no se si aquest be de Deu de criatura que calça guants juga al mundial aquest o que.

Pero si se que, si no pots amb ells... uneix-t'hi.

Oheeeeeeeeeeeeeeoeoeoeeeeeeeeeee, oheeeeeeeeeeeeeee, oheeeeeeeeeeeeeee

Foto: Jens Lehmann, porter de l'Stuttgart

Nena, estigues quieta

2010-06-10T16:24:00.000+02:00

Tota la vida he parat poca atenció a la moda. Portar aquell color, o aquelles sabates. La qüestió era anar còmoda.

Però resulta que als meus 40 meravellosos anys descobreixo que no, que cal anar d'una determinada manera per fer content a qui no està mai content amb res. Avui m'he assabentat que això d'anar amb màniga llarga a l'hivern és anatema, pecat capital, ofensa majúscula. Què voleu que us digui. Si fos Madame Chanel qui m'ho exigís... però em penso que no. Poca feina en diria jo.

Allez-vous-en à "caguer" à la plage, ma chère.

Misteris del llenguatge

2010-06-03T16:44:00.000+02:00

Bramulen: "Dona la cara!", pero en realitat volen dir: "Posa el cul"!

I penso com seria treure biceps i ensenyar-los ben tensats, mentre desplego la llengua i ajunto les celles.

Geografia humana que s'enten sense paraules.

La violencia de la temperatura, que ens inflama les energies.

Bons i dolents

2010-06-01T20:44:00.000+02:00

Lladres i serenos. Indis i vaqueros. Israelians i palestins. Russos i americans. Blancs i negres. Moros i cristians. Bons i dolents.

Qui ens diu la veritat? Qui és que no ens enganya? Qui no amaga alguna cosa?

Qui ens ven la moto?

Per què no tenim criteri?

Foto: The shining - Stanley Kubrick - 1980

Si hi ha crisi... torna a casa

2010-05-25T21:31:00.003+02:00

Si fa mal temps, si hi ha massa soroll, si el sou no arriba, si l'avorriment ens pot, si creiem que temps millors potser son nomes un miratge... Recorda aquella peli, aquell llibre, aquell amic arraconat a l'agenda, la canço d'aquell estiu.

Facil i efectiu.

Aixo i xocolata, per descomptat.

Foto: Jek in the box - Flickr

Ser diferent

2010-05-16T21:20:00.000+02:00

Hi ha mil maneres de ser transgressor, de ser diferent. Pensem que ensenyarem a tothom com en som d'originals, de divertits, d'unics.

Pero no hi ha collons per ser-ho de veritat: per no tenir tele, per no provar la coca-cola, per no fumar, per donar-se de baixa del facebook, per llegir poesia.

Avui soc una mica mes diferent que la resta. Transgredint lleis de ramat, descobrint-me unica.

Foto: www.graphobia.com.ar

No es el mateix

2010-05-11T22:22:00.000+02:00

No es el mateix:

suau o ferm,

fred o calent,

amunt o avall,

amb o sense,

a pel o plastificat,

car o barat,

gran o petit...

paper o digital.

Canvis

2010-05-02T18:17:00.005+02:00

Ens passem la vida anhelant una diferencia, una oportunitat per estar millor i quan, finalment, arriba, ens trobem estranys. I si no es encara el moment? I si potser ens equivoquem? I si enyorem les coses tal i com han estat durant anys?

Tan se val. Tot anira com hagi d'anar. Nomes cal saber nedar.

De sobte

2010-04-23T22:45:00.000+02:00

Sant Jordi, deliri, febre lectora, aroma de paper, asepsia electronica, vellut de roses al brogit de la ciutat. Cua a la llibreria amb regals pels altres i res per a mi.

I giro la vista i el veig alla, desordenat, fora de lloc, gruixut, lluent, ferm, apuntant-me descarat el seu nom i promeses, aventures, meravelles. L'agafo, no el deixo anar. Es meu.

El meu llibre nou. L'erotisme de l'art, del color, de l'ambient. O potser es la primavera, que tot just esclata.

Foto: Pluto i Proserpina - Bernini . 1621-1622

Nel blu dipinto di blu

2010-04-18T21:39:00.000+02:00

Un nuvol de cendra ens dona una treva en la contaminacio atmosferica. Gran crisi, milions de perdues.Un president mort en accident d'avio no te assistents al seu funeral perque els aeroports tanquen. El millor equip del mon va cap a Mila en autocar, com una classe de batxillerat en viatge de fi de curs.

Quina poesia a la vida, sense pensar-la.

Dedicat a G.

2010-04-10T19:14:00.000+02:00

La colla d'amics.

Els companys de la facultat.

Els companys de feina.

Una mirada a la biblioteca.

Un somni desenfocat.

Una pel·licula inspiradora.

Un anunci mal interpretat.

Un sopar "apanyat".

Et presentare un amic. Et presentare una amiga.

Meetic.com.

Cyrano de Bergerac.

El diari de Bridget Jones.

El tombar la cantonada.

El dia menys pensat.

Penes i treballs

2010-04-04T22:31:00.000+02:00

Tornar a la feina o, mes ben dit, al corre-corre del dia-a-dia, que no es altra cosa que fer veure que ho fas tot quan fas el que pots o que ets una cosa quan ets l'altra cosa. O que si que si, quan no que no.

Les noies del video, mes o menys, son aixo.

El tòpic és cert

2010-03-31T20:37:00.000+02:00

Hem tingut sort i hi ha hagut dies al calendari que, junts, ens han regalat bon temps i absència de rellotge.

I m'he meravellat descobrint com si és possible un paisatge farcit d'ametllers florits, i oliveres vives amb el vent, i pedres que tallen la vista. Tanta bellesa m'ha deixat tocada, sorpresa i contenta amb el tòpic de la primavera. La sang no se m'ha alterat, però l'ànima ha trobat la pau.

I si teniu curiositat, aquí hi ha el lloc.

Obra: Van Gogh - Ametller florit - 1890

... i seguit.

2010-03-23T22:41:00.000+01:00

Quan un titol es tan rotund cal fer-li cas.

Fin es la primera novel·la del desconegut (fins ara) novel·lista David Monteagudo, i ha rebut elogis i adjectius de tota mena, sempre favorables. Tinc el llibre tancat al meu costat, al sofa. Mirant-me, desafiant.

Estic preparada pel combat, necessito una bona dosi de sensacions d'impacte, ja que ningu vol liar-se a mamporros amb mi.

Busco brega. Si.

Somnis i destijos (3)

2010-03-21T21:33:00.001+01:00

Tant somiar i tant desitjar i al final passa que ens oblidem de viure.

Avui he tingut un pensament, breu i estremidor però normal, suposo. He pensat en com em sentiria jo o com es sentiria ell si la vida s'acabés, de cop, un dia.

Doncs això, que ara estic tranquil·la perquè visc el que desitjo, i somnio el que tinc.

Només passa que mai no en tenim prou. Punyetera primavera.

Somnis i desitjos (2)

2010-03-14T18:58:00.000+01:00

Foto: EFE/Kai Fösterling

Sortir a la foto, ben retratat i de tres quarts. El perfil de les falleres i falleretes indica l'alçada de la que se'ns cau al damunt. Cavaller Jedi envoltat de Leies d'Albufera, rampoines esperonades i una mascletà que promet tremebunda. Això no hi ha galàxia que ho aguanti.

El meu somni té un altre color, i els meus desitjos.. són a tocar. Espero

Somnis i desitjos (1)

2010-03-10T19:00:00.000+01:00

Enceto un particular compte enrera. El calendari, dictador i absolut, marca el ritme. I no tenim altre remei que obeir.

Els desitjos i els somnis sovint van junts en la mateixa categoria. Hi ha qui diu que cal anar amb compte amb allo que es desitja.. perque es pot tornar real. Marcello no arriba a besar la bella nordica, no fos que el somni s'esvais i el desig es perdes.

Us ha passat alguna vegada?

Foto: La dolce vita - 1960

Jo soc un Fellini

2010-03-07T18:33:00.000+01:00

Avui he anat d'exposicio, i he desvetllat el secret de la foto que us ensenyo. Resulta que correspon al casting de Fellini per a la pel·licula Casanova.

Cada cop que preparava un rodatge, Fellini publicava un anunci per paraules als diaris i anunciava uns dies i hores per a tots aquells que el vulguessin coneixer. Aquests anuncis convocaven una fauna peculiar que rendia tribut al geni; el preu a pagar era una foto que el director guardava com una peça de mosaic per a les seves obres: rostres grotescs, caricatures vivents, rareses increibles.

Nomes una o dues animes d'aquestes que es presentaven al gran devorador Federico obtenien el premi de sortir a la pel·licula. Visionari atent i desmesurat, com l'anhel huma de ser unics.

El gran motiu

2010-03-03T22:17:00.000+01:00

Cada nit, a la mateixa hora. Una estoneta, abans un glopet d'aigua.

Harry Potter fa magia amb la meva veu, o amb la del seu pare. Mig capitol, o un de sencer.

I el punt de llibre, per no perdre el fil.

Comença l'aventura, i la vivim junts

Mona de seda

2010-02-23T22:10:00.003+01:00

Els refranys son un recull de la saviesa popular, d'experiencies repetides que donen com a resultat una sentencia que pot ser enganxada al dia a dia.
Un tal Dr.Frankenstein va presentar la seva criatura com un prodigi de la ciencia i la naturalesa. Hi ha altres il·luminats que ens volen fer combregar amb rodes de moli.
Pero mona se queda.

Ungles i pissarres

2010-02-19T19:53:00.004+01:00

O forquilles despistades sobre plats de porcellana.
O retoladors ressecs al servei de caligrafies veloces.
O Janis Joplin a tota canya per cortesia del sord de la feina.
Nyiiiic.

Ei, soc en Marius!!

2010-02-16T20:01:00.006+01:00

Mireu-lo be. Un capricorn de vuitanta-un anys, un ros de cabells blancs, un monstre de la paraula.
Marius Sampere es mes viu que mai i ara deixa anar la cara B de la seva extensa obra poetica: La ciutat submergida: obra poetica inedita (1970-2008), d'Edicions del Salobre.

A la vida experimentem un o dos honors sense paraules. Un dels meus es coneixer-li la veu quan truca a casa.

Sota minims

2010-02-11T22:36:00.004+01:00

De paciencia, pressupost, personal, recursos, temps, idees, graus, iogurts, vitamines, sorpreses, rutines, son, somnis, i altres accidents vitals.

Potser es que la lectura -fatal, desafortunada- de l'islandes Arnaldur Indridason m'ha deixat com un lluç en filets i sense pell a un congelador del Mercadona.
Aixo em passa per deixar-me seduir per una portada ben feta.
Joer amb els accents....

El balco del penjat

2010-01-31T16:40:00.005+01:00

Advertiment: aquest post esta basat en fets reals, concretament de dissabte a migdia.

He rumiat, seriosament, si dedicar una entrada a un episodi esgarrifos que hem viscut a pocs metres de l'habitacio on dormim.
Viure en una ciutat fa que, en lloc d'arbres, qui es desesperi per acabar amb tot no tingui altre remei que fer servir el balco.
A plena llum del dia, a l'hora del passeig. Ell va decidir -malgrat tot- oferir espectacle. Escenes de dramatisme barroc i impacte visceral sense miraments: segons Oscar Wilde "La vida imita l'art molt mes del que l'art imita la vida".
Pero un clarivident Woody Allen va afegir: "La vida imita la mala televisio". Quanta rao.

El meu novio

2010-01-24T19:57:00.003+01:00

Patillero i "cuarenton". Aixi es el meu novio. I cada dia m'agrada mes.

L'absencia d'accents es deu a un problema al meu teclat.

Foto: Corto Maltes - Hugo Pratt

Taules separades

2010-01-20T20:13:00.004+01:00

Em confesso de natural romàntic. Dues taules delimiten mons distants, encara que només hi hagi uns pocs centímetres de separació.

A la feina, als restaurants, cada taula és una illa d'intimitat quasi compartida, no sempre respectada. Hi ha dies que dues taules són protagonistes. Potser tres i tot.

Depèn dels seus habitants, i del soroll del voltant.

Foto: Tu y yo. Deborah i Cary, for ever

Instint assassí

2010-01-15T21:58:00.006+01:00

Ara mateix pujaria al pis de sobre, trucaria, entraria i aniria directa -DIRECTA- cap a les dues monstruositats menors de 10 anys que hi viuen. Les enganxaria del pijama i les fotria al llit sense miraments, apagaria el llum, tancaria la porta d'un cop contundent i terrorífic i els garlaria quatre crits als seus pares: per incompetents, per irrespetuosos, per maleducats, per insensats, per futurs desgraciats engendradors d'adolescents impossibles en potència, perquè som els soferts veïns del pis de sota. I perquè ja n'estic fins als mateixos de tenir un ramat de cavalls sorollosos damunt el meu cap a unes hores que no són hores.

Hòstia!

Foto: http://unapalabratuya.files.wordpress.com/2008/03/azotes.jpg

Amor a l'art?

2010-01-12T21:38:00.003+01:00

Avui m'han preguntat: "Digue'm algú que admiris més que a ningú pel seu art", i confesso que m'he quedat en blanc.

La cosa venia per un petit debat sobre si l'art estava per damunt de la moral, l'ètica o la justícia.

Seriem capaços d'anar a contemplar l'obra d'un artista, la dansa d'un ballarí o a escoltar la veu d'un cantant que oferís el seu art al públic, tot i que tinguéssim notícia que -pressumpta o provadament- han comés homicidi, pederastia, tràfic de drogues, estafa, maltractaments... etc..?

Tota la tarda tinc al sr.William S.Burroughs al cap. Més que per la seva participació a la colla beat és recordat per haver matat "accidentalment" la seva dona mentre jugaven a emular en Guillem Tell.

Ens crida l'art? O potser és una altra cosa, més perversa i secreta?

Foto: http://tejiendoelmundo.wordpress.com

Habilitats

2010-01-08T16:45:00.005+01:00

Alain de Botton té un llibret interessant: Como cambiar tu vida con Proust.

A banda d'un entreteniment, aquest és un acostament a la figura d'un autor recordat per una gran obra i, també, per una gran personalitat.

Les seves habilitats socials -tot i sent un misàntrop recalcitrant- van fer d'ell una celebritat, i de Botton ens en mostra les claus.

La noia de la foto sembla també una virtuosa de l'anar fent. És clar que no sempre els elefants estan ensinistrats.

Foto: Richard Avedon

Una història de terror

2010-01-04T23:31:00.006+01:00

Llibreria plena, vigilia de Reis. La mare de l'adolescent parla amb el llibreter que, pacient, escolta la comanda:

-Busco un llibre (obvietat en bucle al llarg de la jornada) que es diu "A l'home", amb A.

-"A l'home"? -repeteix amb gest estranyat el llibreter-, de Mercè Rodoreda?

-No.

El llibreter bufa pel nas i -sense dir res- va cap al prestatge esquivant clients badocs.

-Aquí el té, "Aloma", de Mercè Rodoreda.

-Ah si, és aquest, gràcies -diu la senyora-.

I per a rematar la feina:

-És en català, no?

Aquesta història és un retall de realitat viscuda avui, a la llibreria Catalònia de Barcelona.

Agafem aire

2009-12-31T17:30:00.004+01:00

El passat Sant Jordi va portar-me un volum curiós: "El marqués y el sodomita", de Merlin Holland. El sr. Holland es diu, en realitat, Wilde, i és net del meu estimat Oscar. Es tracta de la transcripció del judici per calumnies endegat per l'escriptor contra el marquès de Queensberry i que va acabar capgirant la truita fins a la comdemna a dos anys de treballs forçats per a Wilde per un delicte de desordre moral.

Aquell episodi, tràgic i irònic alhora, sembla un joc de criatures davant el farciment de corrupteles, males arts, malalties cruels, crisis orquestrades a mil veus i atur sense aturador que ens ha servit aquest any que avui -per fi- abandonem.

Estimats, estimades, agafem aire. El show ha de continuar.

Ànima punki

2009-12-29T21:43:00.002+01:00

Marca i producte a banda, els publicitaris d'aquest anunci m'han llegit el fons de l'ànima. Quin gran cap d'any seria...

Nadal

2009-12-24T15:28:00.003+01:00

Hi ha Nadals que es posen molt bé. Segur que el vostre és espectacular i irrepetible. Ja m'ho explicareu.

Estimats, estimades, bon Nadal.

Efecte badoc

2009-12-22T10:14:00.003+01:00

O la cara que se'ns posa quan, un altre any, no ens ha tocat la loteria.

Bones festes.

I ara?

2009-12-19T22:05:00.007+01:00

Buidem la ment, adaptem-nos a allò que tenim, a allò que ens passa. Sense resistències la lluita no existeix: "...si l'aigua és dins una tetera, es converteix en tetera, si només té una petita escletxa per passar, es convertirà en un fil líquid i gairebé invisible...".

Així doncs, no cal patir, només ser aigua, amics.

Autorretrat

2009-12-17T17:12:00.005+01:00

Tots capricorn, com una servidora.

Estimats, els meus 40 ja són a la vora i, per fi, m'he conegut a mi mateixa. Quedeu-vos amb la versió que preferiu, qualsevol d'ells apareix quan menys s'espera. Ara només em falta afinar la veu per a les Nadales... mi, mi, miiiiiii.

Imprescindible

2009-12-15T16:21:00.004+01:00

Les pregàries, espelmetes, pensaments positius i tota la bateria d'energies enviades on tocava han donat el seu resultat. I tanta és l'alegria, tantes les ganes d'estar contenta, feliç, satisfeta i meravellada per tot allò bo que ens passa cada dia, que m'he buscat el millor aliat possible: senyores i senyors, amb tots vostès el mestre, el rei, la reina, l'incombustible Oscar Wilde. Necessari i i mprescindible, no us pot faltar un Wilde a casa per Nadal.

Per si de cas

2009-12-09T15:44:00.003+01:00

Si mirant amunt i unint les mans n'hi hagués prou.. Però també cal creure, diuen.

Quan la sort només és casualitat, l'atzar combinatòria capritxosa i la voluntat d'algú que anomenen Déu -majúscul-, podem dir que hem begut oli.

Potser ens queda una última cosa, però tampoc és gaire segura: la justícia, divina o humana.

Si mirant amunt i unint les mans n'hi hagués prou... resaria, i tot aniria bé.

Algú que m'estimo ha de passar un tràngol de salut. Només puc confiar.

Elogi del plaer

2009-11-30T23:48:00.008+01:00

Damunt la taula, clavant el genoll a les estovalles, fent saltar forquilles, trencant copes, tombant cadires, sucant dits, serrant dents, tancant els ulls, obrint la boca, ensumant la vainilla i la llimona. I un peu distret ha tocat la làmpada... que va i ve.

Els convidats al·lucinen.

De parranda

2009-11-27T15:30:00.004+01:00

Estimats,

us vaig anunciar que la resurrecció era possible i pròxima. Hauria volgut esperar al tercer dia, però les ganes em podien.

Continuo renovada, amb més ganes i potser una mica més d'alguna cosa diferent. Ja veurem.

I a riure, que són dos dies!

2009-11-25T13:43:00.003+01:00

E-LECTA

2008-2009
E.P.D
Va deixar aquesta vida mortal el dimecres, 25 de novembre de 2009, poc
abans de migdia
a causa d’un tràgic accident.
Aquells que l’estimaren la recordaràn sempre.
No patiu, la resurrecció a la xarxa és possible. I pròxima.
-La família no convida particularmen al dol, que s’allargarà fins que el cos
aguanti

Segon incís

2009-11-24T17:15:00.004+01:00

Ei, us agrada aquesta imatge?

A mi no gens. La trobo passada de moda, mal il·luminada, ridícula, estúpida, desfassada, tonta, inútil... en definitiva, que potser seria millor no mirar-la.

Els mateixos adjectius li penjo a l'article d'un "escriptor" anomenat Enrique Lynch, publicat a l'edició digital de El País i que us deixo aqui per a què us en pugueu formar la vostra pròpia opinió.

Dedico aquest post a en Jordi, Marcel, Eduard, Arnau, Paco, Fidel, Mauri, Toni, Antonio, Vicente, Felipe, Sergio, Xavi, César, Gerard, Salvador, Raül, Cris, Alfons, Ramón ... i tants i tants homes que han format part o són part de la meva vida, per a bé o per a mal.

I a totes les dones, igualment.

El futur al cel

2009-11-22T20:37:00.004+01:00

Tinc al costat un llibre de lectura prudent: Tu horóscopo personal 2009, d'un tal Joseph Polansky.

Ja som al novembre, i no se si n'ha encertat alguna pel que fa a la colla banyuda de la que sóc membre actiu i orgullós. Per si de cas el continuaré fullejant fins que aquest any tan impertinent arribi al seu final.

També me'l miro -confesso envermellida-, que tafanejo les prediccions de signes que em són propers per a bé i per a mal. Què hi farem!

Des de la meva ciutat no es veuen estels i la bonaventura està complicada. I vosaltres, com ho teniu?

Disculpeu... un incís

2009-11-18T23:31:00.004+01:00

Permeteu-me un petit incís.

Avui, a la feina, he viscut un episodi surrealista que ha durat... TOTA LA JORNADA.

Una companya té problemes reals de convivència i temperatura, consciència individual i consideració al grup.

Si té calor: aire condicionat per tothom.

Si té fred: cops de porta -COPS DE PORTA-, i males cares, per descomptat, a repartir generosament.

I no gosem dir-li res.

Serà timidesa?

Serà covardia?

Què serà?

Algun suggeriment? Alguna idea que faci tornar l'harmonia al grupet d'ànimes que saltironem a cada rebrincada de vidres i esbufegades ferotges causats pel termostat de la nostra pobra companya?

Prefereixo posar-li humor, avui la cosa ha anat més o menys així:

Un nou clàssic

2009-11-17T22:55:00.006+01:00

Ara, en aquest moment, estic mirant la tele. Fan, per variar, una cosa interessant.

Han adaptat al cinema un llibre. Un llibre escrit originalment en català.

I la història és gran, amb un antiheroi, un dolent i un futur protagonista que ens la explica.

Però tot això tan nou va passar de veritat. I és terrible. Però més terrible és no voler saber que va ser veritat.

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Un nou clàssic.

Foto: Robert Doisneau

Més, més...

2009-11-12T23:25:00.005+01:00

Ens agrada.

Ens enganxa.

Ens canvia.

Ens porta.

Ens roba.

Ens aniquila.

És dolor.

És passió.

És perversió.

És amor.

Més informació: Martiriologi, en constant reedició.

Foto: Flickr

En garde!

2009-11-08T22:45:00.006+01:00

De violència n'hi ha de moltes menes. La domèstica -no de gènere- és, segurament, una de les més freqüents i silencioses. Corca sentiments, empudega ambients, transmuta somriures en ganyota monstruosa.

Respiro aquesta violència, tensió, desconfiança, punyalades traperes amb guants de seda. Miro el meu mirall interior i sóc anònima, amb un Tyler Durden grunyint i petant els punys. I amb el sabó de rentar plats podria cuinar una arma tan potent que tot hauria de tornar a començar.

Hauré de visitar la biblioteca i rescatar l'obra més cèlebre de Chuck Palahniuk: El club de la lluita. I si no, la peli, que està molt bé.

Foto: Flickr - Lucha libre Housewife . Parker_day

El sentit de la vida

2009-11-04T19:51:00.003+01:00

A vegades passa que hi ha moments que es van repetint, de forma estranya. Aïllats en el calendari, ocupant els dies d'una mateixa setmana o, fins i tot, un grup de persones properes.

El sentit de la vida: aquest és el gran debat que va ressonant a cursos, estones de cafè o sobretaules amabilíssimes amb regust de confidència.

Quin és el sentit de la vida, de la nostra vida? Algu ho sap?

Mirar enrera

2009-10-30T22:47:00.003+01:00

He comprat paper i un sobre. De color lila, tots dos.

Plegaré el full i escriuré una carta. D'amor, d'enyor.

Hi posaré un segell. Buscaré una bústia.

I esperaré.

Una de vaqueros

2009-10-25T16:53:00.003+01:00

La fabulació és una de les grans qualitats humanes. Que la història ja estigui escrita no vol dir que la puguem inventar i refer com més ens agradi.

Tarantino és un artesà del diàleg, capaç de muntar situacions hilarants i escenes que no són més violentes o obscenes que algun reportatge del telenotícies migdia.

Celebro l'arribada d'aquest nou guió. La lectura del de Pulp Fiction em va regalar moments impagables i, novament, aplaudeixo l'estrena d'un director que ofereix el llibre després de la pel·lícula.

Malditos bastardos: una França ocupada pels dolents i uns, molt dolents també que van a carregar-se al jefe de tot plegat. Ho aconseguiran?

No us la perdeu.