De violència n'hi ha de moltes menes. La domèstica -no de gènere- és, segurament, una de les més freqüents i silencioses. Corca sentiments, empudega ambients, transmuta somriures en ganyota monstruosa.
Respiro aquesta violència, tensió, desconfiança, punyalades traperes amb guants de seda. Miro el meu mirall interior i sóc anònima, amb un Tyler Durden grunyint i petant els punys. I amb el sabó de rentar plats podria cuinar una arma tan potent que tot hauria de tornar a començar.
Hauré de visitar la biblioteca i rescatar l'obra més cèlebre de Chuck Palahniuk: El club de la lluita. I si no, la peli, que està molt bé.
Foto: Flickr - Lucha libre Housewife . Parker_day
5 comentaris:
I per la foto sembla disposada a la lluita ja es veu preparada.
Uix, uix quina por, caf, te i treva??
I que no siguem capaços d'aturar-ho de cap manera? Ens ho hem de fer mirar...
Llegir el teu bloc és un plaer.
Gràcies
Més que parlar de violència amb una "certa" clasificació, jo parlaria de la socialització de la violència.
Cada dia la veient a tot arreu.
Som testimonis silenciosos, o no.
Un peto
Ricard
El pitjor de la violència és que també ens atreu. Ens imanta més que idil·lis o escenes infantils.
Tens raó Salva, ens ho haurem de fer mirar.
I Ricard, el plaer és també meu.
Benvinguts sempre.
Publica un comentari